INICI     MAPA WEB
     L'čpoca dels ocres de Gósol

Quan aquell dia de finals de maig de 1906 alguns vilatans de Gósol van veure aparèixer pel camí ral  la figura de dos forasters i un traginer amb els seus respectius matxos, de seguida van pensar que es tractava dels típics barcelonins en busca dels aires purs del Cadí.

Res no els feia sospitar  que estaven a punt de canviar la història d’aquesta petita vila bergadana, la trajectòria de l’artista més important que va donar el segle XX i la concepció que des del Renaixement es tenia de la pintura.

L’home era un jove de 24 anys amb ulls negres de  mirada inquieta i profunda: Pau Picasso. L’acompanyava una dona, Fernande Olivier, model d’artistes al barri parisenc de Montmatre, primer amor vertader d’en Picasso i la seva companya sentimental des de feia dos anys.

1906: UN SEGLE CANVIANT

AL 1906 el segle havia tot just començat i tots els àmbits de la vida estaven en plena efervescència. El món estava canviant a un ritme vertiginós.

Es produeix un gran desenvolupament científic en camps tan diversos com la física, la matemàtica, la psicologia, la electrònica, la química i la medicina.

A tall d’exemple , Einstein publica la teoria de la relativitat especial, la qual serà un primer pas per formular, un any més tard, la teoria general de la relativitat.

Christfried Jakob, un neuròleg alemany, presenta els primers models de l’activitat de l’escorça cerebral .

Al Estats Units té lloc la primera emissió radiofònica.

Lee de Forest inventa el tríode: s’inicia la electrònica

El bioquímic anglès Frederick Hopkins arriba a la conclusió que les vitamines són essencials i que la seva mancança causa escorbut i raquitisme

Santiago Ramón i Cajal obté el Nobel de medicina per “la teoria de la neurona”, basada en que el teixit cerebral està compost per cèl•lules individuals.

William Baterson fa servir per primera vegada la paraula”genètica”.

En aquest context, la imatge d’un món real dominat per l’home es desfà. El món nou que apareix als ulls dels artistes és molt més complex, insegur i angoixant.

El desenvolupament de la fotografia fa que els pintors es decantin cada vegada més cap a la interpretació de la realitat, no pas a la seva representació.

Picasso va reaccionar tot dient que volia canviar el segle, no que el segle el canviés a ell.

EL PRINCIPI DE LA REVOLUCIÓ PICTÒRICA

Al maig de 1906, Picasso es trobava immers dins un dolorós desarrelament pictòric: l’època rosa l’havia portat a un estancament del que semblava no poder sortir. L’artista estava cansat del meravellós tecnicisme  de la seva pintura adolescent, de la narrativitat de l’època blava i del esteticisme rosa. Buscava un llenguatge diferent al que s’havia emprat a Europa durant els últims cinc-cents anys.

En  uns temps en que tot l’empenyia a canviar i amb una profunda  crisi artística, Picasso emprèn el seu viatge a Gósol, a un meravellós espai aïllat enmig de muntanyes , el temps del qual transcorre aliè al vertigen dels temps.

Allunyat del ritme de vida trepidant de Paris i dels cercles culturals i artístics de les grans ciutats, el pintor descobreix el caràcter fort i sincer dels habitants de Gósol, tan diferent de les persones amb qui es relaciona normalment. Es dedica a confraternitzar amb els pastors, a jugar a cartes amb els contrabandistes, a participar en el ball dels diumenges a la Plaça Major, a collir fòssils al riu Torrentsenta i, sobretot, a pensar, dibuixar i pintar molt .

Picasso portava a tot arreu una petita llibreta anomenada Carnet Català on  anotava i dibuixava tot allò que li cridava l’atenció. Utilitza aquestes notes quan arriba al seu estudi  i comença a treballar sobre el llenç. Avui en dia es poden consultar al Centre Picasso i constitueixen un singular testimoni etnològic sobre la vida i els costums d’aquest petita vila bergadana al 1906.

De cop i volta, sense previ avís, els llenços esclaten en diferents tonalitats d’ocre. De ben segur, les roges, la terra vermellosa d’argila que es troba a Gósol i  de la que es feien teules, el va inspirar en els seus ocres vermellosos.

El conreu del blat i la patata (trumfos en llenguatge gosolà) també va jugar el seu paper en l’adquisició d’aquest color.

 El paisatge humà que va reflectir als seus quadres, amb uns nus meravellosos també són plens del  color ocre clar de la pell , un color i un paisatge que li van permetre començar de nou, des de zero.

L’artista utilitza la vila com un immens laboratori i abandona la etapa rosa. S’endinsa a la recerca de noves solucions plàstiques: les tres-centes dues obres realitzades  aquella primavera - estiu en són testimoni. Són obres deliberadament inacabades on les figures i els espais pateixen distorsions i pretenen allunyar-se de la tradició representativa.

A Gósol, el seu treball entra en una nova fase marcada per les influències de l’art romànic, grec, ibèric i africà. La profunditat espacial i la forma ideal del nu femení són destruïdes (Fernande estirada) i reestructurades en plans durs i angulars.

Els vuitanta dies d’estada a Gósol venen marcats per una evolució cap a la simplificació de les formes, cap el primitivisme.

Cada vegada que el pintor troba una solució per pintar una part del cos, aquesta es converteix en estereotip a base de repetir-la contínuament. Alguns d’aquests estereotips no els abandonarà mai més.

Els estereotips  de la cara, construïts, en gran part, a partir del rostre del vell hostaler Josep Fontdevila i de la talla romànica de Sta. Maria de Gósol l’ajudaran a crear una nova manera de pintar els rostres, més simple i plena de primitivisme, la culminació de la qual serà l’adopció del cubisme pocs mesos després a París.

Aquesta evolució artística la va patir en carn pròpia la  Gertrude Stein, amiga d’en Picasso, escriptora i recopiladora d’una de les primeres col•leccions d’art modern.

La Gertrude va demanar en Picasso que li fes un retrat. El pintor, de seguida li va pintar el cos, però pel que feia a la cara, Picasso es trobava completament bloquejat, per més que ho intentava no trobava la solució. En tornar de Gósol, sense tenir a la Gertrude davant seu va pintar la seva cara amb les troballes plàstiques aconseguides en aquesta petita vila bergadana. Era un rostre semblant a una màscara, primitiu, simple, però que deixava endevinar la personalitat de la Gertrude. L’escriptora, en veure el seu retrat va dir que no s’hi assemblava i Picasso li va respondre que ja s’hi assemblaria. Amb el temps, la Gertrude, es va trobar cada vegada més identificada amb el quadre i li va acabar agradant molt.

A banda d’aquesta anècdota, abans el pintor no arriba a la culminació d’aquesta simplificació de formes, Picasso es relaxa i experimenta.

D’aquest estat d’ànim naixeran obres tan espectaculars com “Jove de Gósol” i “Cap de xicot gosolà” on sembla deixar-se influenciar per la pintura de El Greco.

El rostre serè i enigmàtic de “La dona dels Pans”, considerada com la particular Gioconda de Picasso està ple de reminiscències de l’art ibèric i de l’art clàssic.

En les natures mortes explora contínuament el tractament de les formes i els volums.

El hieratisme i classicisme d’obres com “Els dos germans”, “Gran nu dempeus”o “Nu amb les mans enllaçades” ens indiquen que Picasso pretén allunyar-se de la tradició representativa i té la voluntat de crear un art que sigui autònom de la realitat.

“L’harem”, amb la figura de la Fernande repetida en diferents seqüències serà el preludi de l’obra que evolucionarà la pintura al segle XX: Les senyoretes d’Avingnon.

Picasso tampoc no va ignorar el Pedraforca. L’obra “Fernande amb mantellina”, la qual és d’una intel•ligència compositiva excepcional,  i “Fernande sobre un mul” ens mostren l’emblemàtica muntanya i ens il•lustren sobre el viatge.

EL VIATGE DE TORNADA. L’ARRIBADA A PARÍS

El Picasso i la Fernande van deixar la vila a mitjans d’agost pocs dies abans que comencés la Festa Major.

Per una banda els dies començaven a escurçar-se i havia un llarg camí per endavant abans d’arribar a París.

Per l’altra banda Picasso ja havia trobat el que necessitava per començar a canviar el seu llenguatge pictòric. El seu cap bullia d’idees que necessitaven posar-se en pràctica.

Tot just instal•lar-se al seu estudi parisenc de Bateau-Lavoir va resoldre en un moment el rostre de la Gertrude Stein, convertit en màscara, però això no va ser tot.

Els quadres que aquella tardor va començar a pintar a París no tenien res a veure amb els que havia pintar a principis d’any, aquells pertanyien a una etapa decimonònica ja superada per l’artista, els d’aquesta tardor ja tenien les llavors de la modernitat.

El paisatge i  l’arquitectura de Gósol amb els seus volums i els seus plans entretallats, la fesomia i el caràcter fort i sincer  de la seva gent, així com  l’estil de vida d’aquest petita vila bergadana del 1906, li van donar  el trencament i la calma que necessitava.

Des que va pintar L’Harem, els personatges picassians continuen buscant una dimensió que encara no han trobat. Picasso començarà tot un seguit de treballs en busca de composicions cada vegada més simples i primitives.

El resultat serà el quadre que revolucionarà la pintura  al segle XX i que obrirà les portes a un nou estil i una nova manera de concebre l’art: “Les senyoretes d’Avingnon”.

A Gósol, a la fonda de Cal Tampanada, allí a la vora de la llar de foc, al mateix lloc on gaudia de les interminables partides de cartes amb els pagesos i els contrabandistes, és on Picasso va començar a obrir un nou capítol en la història de l’art.

Com ja se sap, allò local és patrimoni de tots els homes i es converteix en universal quan dibuixa i retrata allò que ens és comú: color i matisos d’alegria i tristesa, de raó i sensibilitat, de present i de futur, l’ànima quotidiana.

Text de : Begonya Montraveta Navarro

Centre Picasso i Gósol


 

Museu Picasso de Barcelona

Museo Picasso Malaga

Picasso.com

Ajuntament de Gósol.    Plaça Major, 1. 25716 GÓSOL.    Tel 973 37 00 55.     ajuntament@gosol.ddl.net